Tornant a l’exemple de les primeres xarxes, en els primers moments de la telemàtica educativa hi havia no poques distraccions. En els primers moments de Pangea, perdre’t per les news de l’Associació per al progrés de les comunicacions (APC) o de l’Institute for Global Comunications (IGC) era una temptació en la qual sovint queia. Recordo que en aquells primers anys dels noranta, accedir a notícies d’agències alternatives i trobar-hi notícies que no apareixien als informatius ni als diaris em tenia fascinat. Sempre trobaves aquella mitja horeta en què et perdies en aquests llocs sense buscar res concret.
A mesura que internet s’ha anat popularitzant, el creixement dels que podem anomenar elements de distracció ha estat desproporcionadament superior als continguts de qualitat. Amb l’arribada del web 2.0 ha aparegut un terme molt ben trobat per definir la navegació sense rumb, quan ens distreu de les obligacions. La procastrinació és, així doncs, un trastorn de la conducta força present a la xarxa. El responsable, en bona part, que navegar per la xarxa tingui sovint un component més elevat d’oci que no pas de creació de coneixement. Només cal deixar-se caure pel Facebook per adonar-se en quines tonteries perd el temps moltíssima gent. Com comentàvem a l’apartat anterior, cal facilitar una bona educació en aquest sentit.
En el cas dels ensenyants és fàcil caure en la temptació d’anar afegint alumnes al Facebook. A vegades per descuit, a vegades per compromís. Les xarxes socials són espais de comunicació en què cal ser molt endreçat i disciplinat si no volem que se’ns escapi de les mans. Hi ha xarxes professionals específiques (Linkedin, en el moment d’escriure aquestes línies, és la més interessant a nivell professional) que eviten interferències que, com en el cas del Facebook, conviden a la procastrinació. Alguns mestres opten encertadament, en aquests casos, per separar vida personal i vida professional. I ho aconsegueixen tot utilitzant dos comptes específics.
0 Comments